Gil Toll
El cognom Laribal ha quedat unit a la muntanya de Montjuic i els jardins que l’embelleixen entre la Fundació Miró i el Teatre Grec, però ben poca gent coneix la història de Josep Laribal Lastortras, periodista i advocat que els dóna nom. En part pels oblits habituals de la història, però també perquè hi ha una part de la història que ha estat bandejada per raons polítiques. I aquest és el cas d’un dels directors del diari El Diluvio, el gran diari del republicanisme de Barcelona que es va publicar durant 80 anys i que el franquisme va voler condemnar a la sepultura pel paper que va tenir durant la II República.
Però la història de Josep Laribal és anterior i també ens remet a un personatge incòmode per les autoritats de l’època en què va viure. Situem-nos en l’any 1878, després de l’aixafament de la I República i en plena restauració borbònica. L’Ajuntament de Barcelona decideix implantar un impost al consum del gas que a les llars, els comerços i les empreses de la ciutat serveix enllumenar les estances. L’impost és vist com una agressió a la ciutadania i la premsa acompanya la resistència, especialment el diari La Imprenta, on treballava Josep Laribal. Ciutadans i comerciants inicien una vaga de consum de gas i la premsa en dóna notícia diària amb fortes crítiques a l’autoritat municipal. L’excepció és el Diario de Barcelona de l’aristocràtica familia Brusi, de declarada filiació monàrquica i conservadora.
La fiscalia de l’època emprèn una campanya de sancions i suspensions especialment dirigida al diari La Imprenta que s’allarga fins els primers mesos de 1879. Quan es produeix la darrera suspensió, els responsables del diari decideixen canviar el nom de la capçalera, un truc habitual a l’època per burlar la persecució judicial. L’encarregat d’anar al govern civil a fer el canvi és Josep Laribal i proposa el nom de La Cortina, una provocació a les autoritats i al fiscal d’imprenta de Barcelona, Mariano de la Cortina. El funcionari diu que no accepta el nou nom.
–¡El Diluvio se armará!
-Pues que así sea, El Diluvio se llamará.
Així va canviar de nom el diari que havia nascut el 1858 com El Telégrafo i que va esdevenir el portaveu de la Barcelona republicana i federalista, en el que van escriure Valentí Almirall o Víctor Balaguer. Un ambient en el que sobresortien personatges de la cultura popular, com Frederic Soler, Pitarra, o Josep Anselm Clavé, tots dos declarats republicans i federalistes.
El cas és que El Diluvio va anar endavant amb aquest nom fins la seva fi, el 1939, a mans de les tropes franquistes. L’Ajuntament de Barcelona va acabar retirant l’impost del consum al gas al cap d’uns mesos i Josep Laribal es va convertir en copropietari i director del diari.
Laribal també era advocat i un actiu home de negocis amb especial dedicació al camp immobiliari en una Barcelona que es transformava acceleradament després de l’enderrocament de les muralles. Una de les seves iniciatives va ser la construcció d’un edifici al carrer Avinyó que s’havia de convertir en la seu del diari. La seva mort, però, va estroncar els plans i va acabar allotjant la primera central de telèfons de la ciutat. Encara avui es coneix com Casa Laribal i fa que els vianants li dediquin encuriosides mirades per la solidesa i magnificència de l’edifici, que es troba a poques passes del Borsí.
L’altra propietat més coneguda de Laribal és la finca que posseïa a la falda de la muntanya de Montjuic. La seva residència es va situar en un promontori, on va edificar una torre d’estil neomozàrab de dues plantes i vistosa aparença. L’edifici va acabar allotjant l’escola del Bosc, que va dirigir la pedagoda Rosa Sensat, quan l’Ajuntament va adquirir la finca a les hereves de Laribal.
Josep Laribal havia mort el 1904, vidu i sense fills. Els últims temps va rebre les atencions de les germanes Font Guinart en una casa del carrer Sant Felip, a Sant Gervasi. En correspondència a aquesta cura d’un home gran i malalt, Laribal les va fer hereves de les seves propietats.
Els atzars de la història han fet que el testament de Josep Laribal acabés a l’arxiu de la guerra civil de Salamanca i que es transferís a Catalunya en el marc del procés del anomenats «papers de Salamanca». La lectura del document dóna més pistes del personatge, que va ordenar el seu enterrament a la part civil del cementiri. De fet, a l’esquela que acompanya aquest text destaca l’absència de símbols religiosos i el testament confirma que Laribal només creia en la «moral universal».
El més curiós són les disposicions que ordena pel seu enterrament, que també ens diuen coses sobre la seva personalitat. Deia el testament que el transport del seu cadàver s’havia de fer amb el cotxe més econòmic que hi hagués. Els diners estalviats s’haurien de dedicar a families necessitades. I anava més enllà ordenant que després de la seva mort es repartissin un miler de pans de tres lliures a diversos forns de la Barceloneta, Ciutat Vella, Sant Gervasi i el Poble Sec.