L’estafador Filek, el dictador Franco i la premsa incompetent

Gil Toll

Ignacio Martínez de Pisón ha escrit
un llibre de no ficció sobre una exhaustiva recerca documental dedicada a posar
llum sobre Albert von Filek, un estafador professional que va prendre el pèl al
mateix Francisco Franco en plena postguerra.

Filek tenia tota una trajectòria
d’estafes a la seva Àustria natal i també a Itàlia. Va arribar a Espanya en
temps de la República i es va dedicar a prendre els diners dels innocents amb
una sofisticada estratagema basada en la gasolina sintètica.

Martínez de Pisón explica que en
aquells temps hi havia debat i iniciatives per elaborar combustibles a partir
de fonts alternatives al petroli. Albert von Filek es movia en aquest ambient
amb el projecte d’elaboració d’una gasolina sintètica a base d’ingredients totalment
innocus.

El seu mètode delictiu consistia en
registrar a l’oficina de patents del ministeri d’indústria el seu invent, que
consistia en aigua del riu Jarama i productes de drogueria descrits de forma
molt convincent: “alcohol procedente de vinos endebles, jugos o caldos
fermentados vinícolas, melazas, remolacha, acetona, naftalina y algodón de
pólvora”. Els estafats eren socis del “negoci” de l’explotació de la patent que
confiaven en les possibilitats econòmiques d’explotar un producte tant
rendible.

Filek va estafar una colla
d’innocents amb el seu mètode. De fet, adaptava els ingredients de la seva
fórmula a les característiques de les seves víctimes. Així, la fórmula que va
compartir amb un valencià incloïa suc de taronges i la que va seduir una
mestressa de casa acabalada feia servir el “bany maria” com a mètode de
preparació.

L’estafador se sentia tant segur de
les seves capacitats de convicció que, en plena guerra civil, es va adreçar a
les oficines de Francisco Largo Caballero quan era president del govern i
ministre de la guerra. Aquí va trobar el seu límit i Filek va anar a parar a la
presó, on va coincidir amb personatges de la futura administració franquista,
entre els quals Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i futur ministre d’exteriors.

Martínez de Pisón s’entreté en
explicar el baix nivell dels primers governs de Franco, que van fer polítiques
extraviades. Com el primer ministre d’indústria franquista, que va ser Luis
Alarcón de la Lastra, aristòcrata i militar sevillà i que va ser vist llegint
amb avidesa un tractat d’economia poc abans de jurar el càrrec.

Una de les primeres mesures
d’Alarcón va ser una llei de protecció de la indústria que donava a les noves
inversions unes deduccions fiscals del 50%, la rebaixa dels aranzels per
importar maquinària, una increïble garantia estatal d’un 4% de rendiment mínim
i, la guinda, l’expropiació de terrenys per la instal·lació de la fàbrica.

El desembre de 1939 el BOE va
publicar el primer projecte d’inversió que es beneficiava de les ajudes de la
nova llei. Era una Fábrica de Carburante Nacional i la presentava Albert von
Filek.

En les setmanes següents, la premsa
va publicar diverses informacions sobre aquesta iniciativa empresarial, totes
servides per Cifra, el servei
nacional de l’agència Efe. S’afirmava
que la fàbrica ocuparia uns terrenys de 200 hectàrees al municipi de Coslada,
que es construirien uns dipòsits subterranis i una colònia d’habitatges pels
obrers. Cap periodista va comprovar la història perquè venia de fonts oficials
i ningú les posava en dubte. El cas més patètic va ser el del Diario de Palencia, que li va dedicar dues pàgines amb grans fotografies.




Mentrestant, el propi dictador
Francisco Franco queia de ple en les xarxes de Filek. Ho explica en un llibre
Juan Antonio Ansaldo, aviador militar que va tenir alts càrrecs després de la
guerra. Segons ell, Franco deia que el seu xofer havia usat el combustible de
Filek al seu cotxe oficial i que anaven a 90 kilòmetres per hora. Martínez de
Pisón suggereix una entesa entre l’estafador i el xofer de Franco.

Els assessors de Franco l’intentaven
convèncer que era impossible que funcionés, però sense èxit. Van passar uns
quants mesos fins que el mes de juliol una anàlisi feta en un laboratori
oficial va demostrar que aquell líquid que anomenaven gasolina sintètica no
tenia cap mena de poder calorífic per fer funcionar un motor d’explosió.

Un cop descoberta l’estafa, el
règim va tapar l’afer amb molta facilitat. La premsa no va tornar a publicar
una línia sobre Filek i a l’estafador se’l va enviar a la presó sense fer-li
cap mena de procés. D’aquesta manera no s’havia d’obrir un sumari ni quedava
rastre documental de les causes de l’empresonament. El 1941 va quedar en
llibertat i se li va perdre el rastre definitivament.

 

Comentarios

Encara no hi ha comentaris. Why don’t you start the discussion?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *