Joan Julibert
Fa
basarda i vergonya pensar que alguns dels companys que es dediquen a aquest
ofici qualificat com el més maco del món per Gabriel García Márquez siguin capaços
d’embrutar-lo com han fet aquestes darreres setmanes arran de l’anomenat cas Julen.
basarda i vergonya pensar que alguns dels companys que es dediquen a aquest
ofici qualificat com el més maco del món per Gabriel García Márquez siguin capaços
d’embrutar-lo com han fet aquestes darreres setmanes arran de l’anomenat cas Julen.
No es tracta
de fer moralisme o lliçons d’ètica des d’una atalaia de superioritat moral, sinó
de defensar la funció del periodisme. Furgar fins el més deshonrós de les
entranyes pertany a gèneres que no fa tants anys estaven etiquetats com a minoritaris
i fins i tot extravagants. Eren els anomenats frikis. El terror o el gore
no han estat mai gèneres majoritaris entre la població perquè pertanyen al més
profund de les fixacions humanes, dels temors sobre els nostres límits i de les
pors atàviques.
de fer moralisme o lliçons d’ètica des d’una atalaia de superioritat moral, sinó
de defensar la funció del periodisme. Furgar fins el més deshonrós de les
entranyes pertany a gèneres que no fa tants anys estaven etiquetats com a minoritaris
i fins i tot extravagants. Eren els anomenats frikis. El terror o el gore
no han estat mai gèneres majoritaris entre la població perquè pertanyen al més
profund de les fixacions humanes, dels temors sobre els nostres límits i de les
pors atàviques.
Hem assistit a una
massificació d’aquesta exhibició de la intimitat, no la del nen i la família,
sinó la nostra pròpia, la que ens deixa enxampats davant dels efectes lumínics
i les paraules en cadències mel·líflues de les pantalles de televisió. Casos
com aquests, com va passar als anys 90 amb l’assassinat de les nenes
d’Alcasser, no estan en la safata de l’interès general, aquell al que ens devem,
i ni tan sols a la sensibilitat d’una societat per la mort desgraciada d’un nen
i la tragèdia d’una família. No apel·la ni a l’empatia ni a la solidaritat,
L’especulació sobre un drama humà no és una forma d’aproximació al dol, és una
forma narrativa pròpia de la ficció que busca l’entreteniment remenant les
nostres baixes passions, la tafaneria sense control, els prejudicis, els
sentiments a flor de pell dels altres en situacions desesperades i, en
definitiva, una forma de sentir-nos en una zona de confort amb les desgràcies
dels altres. En informació Aylan, mort al Mediterrani en la
massificació d’aquesta exhibició de la intimitat, no la del nen i la família,
sinó la nostra pròpia, la que ens deixa enxampats davant dels efectes lumínics
i les paraules en cadències mel·líflues de les pantalles de televisió. Casos
com aquests, com va passar als anys 90 amb l’assassinat de les nenes
d’Alcasser, no estan en la safata de l’interès general, aquell al que ens devem,
i ni tan sols a la sensibilitat d’una societat per la mort desgraciada d’un nen
i la tragèdia d’una família. No apel·la ni a l’empatia ni a la solidaritat,
L’especulació sobre un drama humà no és una forma d’aproximació al dol, és una
forma narrativa pròpia de la ficció que busca l’entreteniment remenant les
nostres baixes passions, la tafaneria sense control, els prejudicis, els
sentiments a flor de pell dels altres en situacions desesperades i, en
definitiva, una forma de sentir-nos en una zona de confort amb les desgràcies
dels altres. En informació Aylan, mort al Mediterrani en la
fugida dels refugiats de Síria no és menys que Julen. Als
programes basats en entretenir-nos amb la tragèdia aliena un nen sirià no
despertarà mai tant d’interès com ho fa un nen en un pou a Màlaga. El primer
cas remou consciències i no permet judicis accelerats. En el segon la trama no
ens interpel·la i en canvi ofereix tots els elements que ens provoquen un relat
de distracció fàcil: accés a la família, polítics oportunistes i sobretot la
possibilitat de plorar com ho fan els cocodrils.
programes basats en entretenir-nos amb la tragèdia aliena un nen sirià no
despertarà mai tant d’interès com ho fa un nen en un pou a Màlaga. El primer
cas remou consciències i no permet judicis accelerats. En el segon la trama no
ens interpel·la i en canvi ofereix tots els elements que ens provoquen un relat
de distracció fàcil: accés a la família, polítics oportunistes i sobretot la
possibilitat de plorar com ho fan els cocodrils.
Joan Julibert és autor de La causa del periodisme i El poder de la mentida editats per Saldonar