A la Casa de la Premsa una vintena de ciutadans abocaven les seves impressions sobre les tertúlies de ràdio i televisió: un deia que fan molt soroll, una altra que es posa molt nerviosa quan parlen del procés, hi ha qui s’indigna amb els insults a Catalunya i qui prefereix dedicar el seu temps a veure pel·lícules.
Joan Julibert és periodista, professor universitari i autor de dos llibres sobre l’anàlisi del discurs dels mitjans de comunicació. A més, Julibert participa en tertúlies al programa Tot es mou de TV3 i El Món a RAC1. Ell ha estat l’expert que ha desvetllat el rerefons d’aquest gènere periodístic al taller que s’ha fet a la Casa de la Premsa.
Explica Julibert que les tertúlies van néixer als Estats Units i que a Espanya el primer que les va introduir va ser Luis del Olmo. Però als Estats Units el periodisme i els mitjans són molt més independents dels poders econòmics i polítics que els d’aquí i això fa una enorme diferència.
Les dues claus d’una tertúlia són la selecció dels participants i la definició dels temes que tractaran. En totes dues accions, diu Julibert, hi intervenen en major o menor mesura els poders externs a la pròpia redacció del programa que les emet, ja sigui en una cadena pública o privada. D’aquesta manera, el programa resultant acaba responent als interessos dels que tenen el poder a la societat enlloc de ser un vehicle conductor de les inquietuds de la ciutadania.
Tot això no es produeix de forma grollera i despietada, sinó que és producte de situacions estructurals que marquen la feina dels mitjans. La més important és la manca de recursos per fer la feina de forma independent. Per exemple, si s’ha de fer una feina de selecció de candidats a participar a la tertúlia cal invertir moltes hores a conèixer el perfil de les persones i les seves capacitats oratòries. En contrast, els partits polítics faciliten llistes de candidats de provada habilitat comunicativa i també de lleialtat al seu camp polític. Davant aquesta disjuntiva, tirar de la llista és l’opció més senzilla. Altres cops, diu Julibert, la llista de participants en una tertúlia viatja fins la direcció de l’empresa i és aquesta la que acaba vetant alguns noms i posant-ne uns altres responent a interessos que només ella coneix completament.
Julibert insisteix molt en la importància de la selecció dels temes que es tracten a les tertúlies i posa com a exemple la qüestió del gènere, la igualtat home-dona, que no ha arribat a les taules de conversa fins que els partits polítics no l’han tingut a l’agenda. Aquest tema hauria pujat de consideració gràcies a la pressió que han fet les ciutadanes amb l’ús de les xarxes socials. En canvi, hi ha molts altres temes que no arriben a l’agenda informativa tot i ser de gran trascendència per la vida de les persones.
Un cop definits els participants a la tertúlia i els temes dels que parlaran hi ha altres qüestions molt importants en el desenvolupament del programa, com ara el ritme. Els conductors del programa volen que les intervencions no siguin massa llargues perquè els espectadors no es despistin i acabin canviant el canal. Portada a l’extrem, aquesta preocupació pel ritme pot abocar a intervencions que s’estructurin només al voltant d’una frase feliç.
El repartiment de papers dels tertulians és una altra característica que assenyala Joan Julibert. Molts mitjans han optat per adreçar-se a un públic que combrega amb determinades afinitats ideològiques, ja sigui el sobiranisme, les idees d’esquerra o d’extrema dreta. En aquests mitjans hi ha una majoria de tertulians que està en sintonia amb aquest corrent de pensament, però n’hi ha un que fa de dolent, perquè pensa diferent, es baralla amb els seus companys i, com que està en minoria, acaba perdent el combat dialèctic de manera que es reforça la idea dominant. Així va créixer dialècticament Pablo Iglesias, que debatia amb tertulians de dretes a Intereconomía fa una pila d’anys.
També actuen sobre la dinàmica de les tertúlies les xarxes socials. Julibert observa com alguns d’aquests personatges apareixen consultant el mòbil mentre parlen els seus companys i constata que sovint tracten de veure si la seva frase ha estat recollida a twitter. I posa l’exemple de la recent entrevista de Jordi Basté a Cayetana Álvarez de Toledo, que va suggerir per l’entrevista en castellà. Una de les tertulianes habituals de RAC1, Pilar Carracelas, ho va presentar com una cessió a twitter i es va generar un gran rebombori que va marcar tota l’entrevista.
A la fi de la sessió els assistents del programa Baixem al carrer del Poble-sec es deien satisfets per haver après algunes coses sobre el funcionament de les tertúlies. Ha quedat clar, però, que resta molt per coneixer del món dels mitjans perquè els seus usuaris en tinguin una idea més crítica.