La ‘rebel·lió’ que no va ser jutjada

El 22 d’agost de 1994 La Vanguardia anunciava en portada l’assassinat d’un agent de policia a mans d’ETA, una fotonotícia sobre la fugida massiva d’hutus ruandesos al que encara se’n deia Zaire, i la celebració de les primeres eleccions a Mèxic que podien suposar la derrota de l’etern PRI (cosa que finalment no va succeir). Però l’autèntica bomba informativa la portava a la pàgina 13: un article d’opinió de José Luis de Vilallonga, aristòcrata (era marquès de Castellvell), actor i escriptor que un any abans havia publicat una biografia autoritzada del rei d’Espanya, Joan Carles I.

L’article començava així: “Tengo en Madrid un par de informadores –uno de ellos es un ex agente del Mossad– que nunca me han fallado (…) Mis dos informadores me revelan la existencia de una confabulación que pretende desestabilizar al Gobierno, provocar la abdicación del Rey y proclamar una república de la cual sería presidente el ex notario y hombre de negocios Antonio García-Trevijano. Según mis informadores, los protagonistas de esta operación serían el susodicho García-Trevijano, un conocido medio de comunicación poco dado a los escrúpulos éticos y que cuando lo cree conveniente roza abiertamente el amarillismo, un personaje allegado a Alfonso Guerra cuyo nombre me reservo por medidas de seguridad y un ex banquero que financia regularmente las campañas antigubernamentales emprendidas por el citado medio. Todo esto suena a broma pero no lo es. Me dicen que Luis María Ansón, entre otros, se lo toma muy en serio”.

Vilallonga apuntava explícitament com a líder de la conxorxa l’advocat Antonio García-Trevijano, un habitual a les tertúlies i pàgines d’opinió de la premsa madrilenya de dretes, sempre molt crític amb la transició pel fet d’haver furtat als espanyols la possibilitat d’escollir entre monarquia i república, i ser la causant, considerava, d’un sistema de partits adulterat i corrupte. El biògraf del rei no esmentava ningú més, però tothom va interpretar que l’exbanquer al qual es referia era Mario Conde (desnonat de Banesto només feia uns mesos) i que el mitjà sense escrúpols era El Mundo de Pedro J. Ramírez. No està tan clar, en canvi, a qui es referia com a persona pròxima a Alfonso Guerra.

El pla, explicava Vilallonga, consistia en un atac sistemàtic a Felipe González i Narcís Serra, president i vicepresident del govern, aleshores afeblits políticament per la crisi econòmica, la pèrdua de la majoria absoluta a les eleccions del 1993 i la dependència del nacionalisme català. Simultàniament es faria una “forta campanya” en favor de José María Aznar, el jove líder del Partit Popular, i “s’anirien filtrant petites i breus notícies en detriment de la figura del rei, per acabar publicant un dossier que comprometés greument al monarca en algun escàndol irreparable”. La pressió faria abdicar al rei en el seu fill, i aquest, a causa de la seva joventut i inexperiència, seria més manipulable i no oposaria gaire resistència al pas a una república, que presidiria Garcia-Trevijano. La resta de l’article el dedicava a parlar sobre Trevijano, assessor als anys 60 del dictador guineà Francisco Macías i al qual havia conegut a la Platajunta, la plataforma d’oposició al règim de Franco que es va muntar a París els darrers anys de vida del dictador.

El ‘sindicat del crim’ i les prediccions acomplertes

La primera part del pla es va produir tal com l’havia anticipat Vilallonga, ja que des d’aleshores i fins a les eleccions del 96 un sector de la premsa madrilenya, i en especial El Mundo, l’ABC i la Cope, van anar a matadegolla amb el Govern de González, amb la publicació, dia sí dia també, de tota mena d’escàndols de corrupció, alguns ben reals, altres possiblement sobredimensionats i d’altres directament falsos i falsejats. A això s’hi afegia el tema del terrorisme d’Estat i la suposada submissió de Felipe als capricis de Pujol. Alguna de les llegendes urbanes més recurrents de la derechona en relació a Catalunya (com la presumpta “persecució del castellà”) arrelen precisament en aquella època entre bona part de l’opinió pública espanyola. La famosa portada de l’ABC on es veia Pujol i es podia llegir “Igual que Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña” és del 12 de setembre de 1993.

Una altra part del pronòstic del marquès de Castellvell també es va complir, ja que a partir d’aleshores van aparèixer en alguns mitjans conservadors informacions sobre el rei (les seves relacions amb l’actriu Bárbara Rey, unes fotos on apareixia despullat d’esquenes prenent el sol al seu iot, els suposats negocis a Kuwait airejats per Javier de la Rosa…), el qual fins aleshores havia estat intocable.

Arran de la mort de Vilallonga, ocorreguda el 2007, el periodista Lluís Foix, director adjunt de La Vanguardia en el moment dels fets, va escriure un article en el qual recordava l’episodi i el lligava directament amb la creació, també l’agost de 1994, de l’Asociación de Escritores y Periodistas Independientes (AEPI), presidida pel nobel Camilo José Cela i de la qual formaven part una llarga llista de periodistes il·lustres com Luis Maria Anson (aleshores director d’ABC), Pedro J. Ramírez (director d’El Mundo), José Luis Gutiérrez (director de Diario 16), Pablo Sebastián (exdirector d’El Independiente) o Antonio Herrero (director d’informatius de la COPE), a banda d’influents columnistes com Francisco Umbral, Antonio Gala, Federico Jiménez Losantos, José Luis Balbín, Manuel Martín Ferrand, Antonio Burgos o Raúl del Pozo. En teoria era una associació nascuda per defensar la llibertat d’informació i expressió, però de seguida l’AEPI va ser coneguda com el sindicat del crim, un malnom que semblava agradar als seu mateixos membres, tant com els encantava presumir del seu paper en l’arribada d’Aznar a la Moncloa.

Fotonotícia publicada per l’ABC el 5 de maig de 1996. Trevijano és a la segona fila, darrera de Camilo José Cela

Segons explicava Foix, Luis del Olmo va ser l’únic del nucli inicial que va marxar poc després cames ajudeu-me. “Estuve en la AEPI junto a otros ilustres colegas pero en cuanto olimos la mierda que allí había salimos zumbando”, diria el radiofonista. (En realitat, Del Olmo va marxar de l’AEPI el 1996, quan l’editor de Diario 16, José Luis Domínguez, va denunciar al seu programa d’Onda Cero que havia estat objecte de pressions i amenaces per part de diversos membres de l’AEPI quan va decidir prescindir de José Luis Gutiérrez).

Autorització del rei i confirmació d’Anson

El que no se sabia el 1994 és que Vilallonga havia actuat en connivència i amb l’autorització expressa del mateix rei d’Espanya. Foix explica en el seu article de 2007 que abans de publicar l’andanada de Vilallonga li va trucar per preguntar-li si la Casa Reial n’estava al corrent i si podia eliminar dos dels noms que apareixien a l’escrit, i que li va respondre que sí a totes dues peticions. Però el març de 1998 el mateix Vilallonga ho havia explicat en una conferència organitzada per Tribuna Barcelona: “Lo que me contó mi fuente, un personaje ligado a los servicios secretos, me pareció tan posible que fui a ver al Rey, quien me preguntó qué se podía hacer y yo le dije que pincharía el globo antes de que subiera más alto; el Rey me dijo si estaba dispuesto a hacerlo y entonces escribí el artículo”.

L’article de Vilallonga va causar un petit terratrèmol, ja que la premsa i els dirigents d’esquerra li van donar total credibilitat, si bé la de dretes i els al·ludits van optar per menystenir-lo o ignorar-lo. Però si s’hi tornava a referir quatre anys més tard en aquella conferència va ser perquè una inesperada rèplica havia sacsejat molt més encara l’actualitat política. El 16 de febrer de 1998 el setmanari Tiempo obria la seva edició amb una entrevista a Luis Maria Anson i aquest titular: “Para terminar con Felipe González se rozó la estabilidad del Estado”. Anson –el qual ja no era el director d’ABC sinó de Televisa a Espanya–, deia coses com que s’havia plantejat una operació de “acoso y derribo” perquè era l’única forma d’acabar amb González, un fet que justificava com a necessari per garantir l’alternança democràtica.

“Había que terminar con Felipe González, ésa era la cuestión –explicava Anson a l’entrevista–. Al subir el listón de la crítica se llegó a tal extremo que en muchos momentos se rozó la estabilidad del propio Estado. Eso es verdad. Tenía razón González cuando denunció ese peligro…, pero era la única forma de sacarlo de ahí”. Malgrat que segons ell “no hubo conspiración alguna”, sí que admetia la celebració de reunions al seu despatx amb molts dels altres periodistes de l’AEPI per coordinar-se. “Vimos que era necesario elevar el listón de la crítica. Entonces se buscó ese mundo de las irregularidades, de la corrupción… No había otra manera de quebrantar a González”, afegia.

Les declaracions d’Anson (revisades per ell abans de la publicació de l’entrevista) les van entendre alguns com una confirmació del que José Luis de Vilallonga havia escrit quatre anys enrere. En tot cas, van causar una tempesta de reaccions de totes bandes, entre els antics amics que l’acusaven de ressentit per no haver obtingut del Govern del PP els diners que esperava per catapultar Televisa a Espanya i d’agraït amb el grup Prisa per haver-lo ficat a l’Acadèmia de la Llengua (recentment havia ingressat com a acadèmic juntament amb Juan Luis Cebrián), o altres analistes que explicaven la seva reacció perquè, com a monàrquic de soca-rel, sempre s’havia sentit molt incòmode amb la part de l’estratègia conspiradora que passava pels atacs a la Casa Reial. Alguns d’aquests analistes van especular amb la participació en la conxorxa d’altres personatges, representants dels poders polítics i judicial.

Entre les reaccions, l’hemeroteca deixa clar que molts polítics del PSOE (aleshores a l’oposició) i els partits nacionalistes no van dubtar a donar tota la credibilitat a aquesta “conspiració de saló”, van reclamar que aflorés “tota la veritat” i fins i tot també la intervenció de la fiscalia general de l’Estat. També ho va fer José Luis de Vilallonga en aquella conferència pronunciada a Tribuna Barcelona unes setmanes després, quan encara cuejava la tempesta, que com totes va acabar passant, entre altres raons perquè el fiscal general del moment, Jesús Cardenal, va preferir no mullar-s’hi i mirar cap a una altra banda.

Aquest article ha estat reproduit d’acord amb Catalunya Plural http://catalunyaplural.cat/ca/la-rebellio-que-no-va-ser-jutjada/

Autor: Víctor Saura

Comentarios

Encara no hi ha comentaris. Why don’t you start the discussion?

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *