Ara que es compleixen 90 anys de l’Exposició internacional de 1929 és bon moment per anotar alguns aspectes foscos d’un esdeveniment que es recorda amb caràcter festiu i aires de grandesa que va enriquir Barcelona. La ciutat va rebre una gran inversió pública i es van fer grans obres, com la pròpia exposició, el metro o la urbanització de la plaça Espanya. Milers de persones van venir a la ciutat atretes per l’oferta de feina i la ciutat va superar el milió d’habitants. Com que no es va preparar per aquesta allau, moltes van acabar a les barraques de Montjuïc i altres parts de la ciutat.
A més, Barcelona va quedar endeutada per molts anys, cocretament fins que els responsables de les finances municipals començaven a preparar els Jocs Olímpics de 1992 i van comprovar amb horror que encara s’estava pagant deute de l’Exposició de 1929.
Durant algunes dècades, els ciutadans de Barcelona, quan anaven a posar una carta al correu, hi havien d’afegir un segell extra que servia també per pagar el deute de la ciutat. I parlem d’una època en què el servei de correus era vital i no tenia totes les alternatives que té ara mateix amb la societat connectada.
El balanç final del cost de l’Exposició de 1929 i el que van acabar pagant els ciutadans simplement no es coneix, perquè no hi ha una investigació independent que se n’hagi ocupat. No hi ha cap llibre sobre aquest esdeveniment, excepte un estudi sobre la dimensió estètica de l’arquitectura de l’Exposició.
Així es manté el secretisme amb què la dictadura de Primo de Rivera va gestionar les coses en un país en el que la premsa estava sotmesa a censura prèvia. Quan aquesta es va aixecar, poc abans de les eleccions de 1931, es van començar a exigir comptes i responsabilitats. El diari El Diluvio va iniciar una recollida de signatures per exigir que els membres del govern monàrquic posessin de la seva butxaca els diners que feien falta per tapar el forat que en aquells moments es va calcular en 500 milions de pessetes. Van reunir trenta mil firmes de ciutadans en quinze dies, però la iniciativa va morir allà mateix.
Poc després el mateix diari va posar al descobert una operació municipal per repartir-se entre alts funcionaris els diners de la venda del pavelló d’Itàlia. L’Ajuntament va obtenir 140.000 pessetes per aquesta construcció i els diners van anar a parar a Carles Buigas, l’autor de la font màgica, i Nicolau Rubió i Tudurí, director de parcs i jardins, cadascun dels quals es va embutxacar 40.000 pessetes. Les vergonyes de l’administració municipal van quedar així al descobert i es va argumentar que els funcionaris no havien cobrat res extra per la seva feina a l’Exposició. Buigas va arribar a dir que el disseny de la font màgica mereixia 300.000 pessetes de retribució i que es quedava molt curt.
L’edifici de la Casa de la Premsa és d’aquella època, va ser el centre de premsa pels periodistes que van venir a Barcelona a cobrir l’Exposició. Els responsables van prometre als periodistes que l’edifici seria per la professió, però ho van incomplir. De fet, l’administració de l’Exposició i l’Ajuntament es van barallar per aquest edifici fins el punt d’aixecar acta notarial el dia que es van enfrontar al carrer quan els empleats municipals pretenien entrar amb el seu mobiliari. Queda molt per conèixer d’aquesta cara fosca de l’Exposició que tendim encara a veure amb l’embadaliment que acompanya les grans ocasions.
Autor: Gil Toll